2 setembre de 2021 a les 9:31

La Lola de Cultura, la nostra Lola’: les paraules de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de la Bisbal per la defunció de la Lola Casademont

La Lola de Cultura, la nostra Lola

Les persones estem fetes de petites parcel·les: la dedicada a la família, la de les amistats, la de la feina… Veient la resposta davant la mort de la Lola, veient la gent que avui s’ha aplegat per acomiadar-al i la tristesa que es respira a la Bisbal és més que evident que la Lola havia treballat i cuidat molt bé totes les parcel·les de la seva vida.

Nosaltres prenem la paraula per parlar de la parcel·la de la feina. Abans de ser la Lola de Cultura, la Lola va començar a treballar com a conservadora del Museu Terracotta, als inicis de l’equipament. Va fer-hi una bona feina en uns moments complicats, amb poc pressupost i pocs recursos. Sempre ha mantingut una vinculació especial amb aquest equipament i un gran interès pel món de la ceràmica bisbalenca.

Cap al 1997, però, va començar a treballar de tècnica de Cultura. Amb la Teresa, van viure amb il·lusió la recuperació del Mundial i el trasllat de l’Àrea de Cultura a aquest nou equipament. I, a partir d’aquí, el Mundial va esdevenir la seva segona casa. I l’ha fet la casa de tots.

La feina de tècnica de Cultura en un poble de les dimensions de la Bisbal no és seure a l’oficina i programar. La Lola ha estat una tècnica de trepitjar el carrer, de viure la cultura, de col·laborar amb les entitats, buscant l’entesa, trobant solucions. Era omnipresent, era a tot arreu on hi hagués algun acte cultural. Des del principi fins al final. Tant clavava un clau, com posava i treia cadires com s’asseia a coordinar una reunió. Tant tenia una conversa amb un artista per preparar bé un acte o una exposició com anava a escombrar Sant Miquel de Cruïlles per fer-hi una presentació. Tant passava fred acompanyant els Reis de l’Orient (i mira que odiava l’hivern i la fred!) com suava i patia perquè tots els actes de la Fira de Circ funcionessin i no hi faltés res.

A part de la seva gran capacitat de treball, quin era, però, el secret de la Lola? Indiscutiblement, el seu caràcter. Mai una paraula més alta que l’altra. Mai una falta de respecte. Mai un no. Una reunió a les 8 del vespre? Doncs vinga. Que va més bé a les 9? Doncs a les 9. La mà sempre estesa per ajudar tothom, una paciència infinita. I moltes ganes i il·lusió.

La Lola aglutinava, feia que la gent que treballava amb ella se sentís part d’un equip. Mai ha estat la cap d’àrea, sempre ha estat la companya. La companya que et rebia amb un somriure al matí, que aixecava el cap de la taula per preguntar-te com estaves, per saber si allò que et preocupava el dia abans s’havia pogut resoldre. La companya que parava de treballar i t’escoltava quan calia. Que t’aconsellava. Que et feia veure que la feina és important però que ho és molt més la vida i les persones amb qui la compartim. La Lola es preocupava per les persones. Per la seva família, per les seves amistats, per les seves companyes de feina, per tothom.

Les persones que treballem o hem treballat a qualsevol àrea de l’Ajuntament i, sobretot, al Mundial, hem tingut la sort de compartir amb la Lola aquesta parcel·la de la feina. Han estat molts anys, mesos, moltes setmanes, moltíssimes hores al Mundial, activitats i maldecaps. Per a nosaltres, però, la Lola era molt més que una companya de feina. Perquè nosaltres érem, i som, molt més que companys de feina. Som la família del Mundial. De la república independent del Mundial, que ens deien. Encara fa poques setmanes, en una conversa de wp, la Lola em va escriure: “Hem viscut moltes vides al Mundial. I hem tingut la gran sort de viure-les bé”. Ningú ens traurà, dèiem, tot el que hem compartit, tot el que hem celebrat i viscut. Avui tanquem una etapa, perquè res no podrà ser igual a partir d’ara. Però, com la Lola voldria, aixecarem el cap i continuarem. Això sí, sempre amb el seu record ben present. Perquè ningú mor mai mentre hi hagi gent que la recordi. I a tu, Lola, et recordarem mentre hi siguem.

T’estimem molt, Lola.