EL CATALÀ, UN OBJECTIU DE TOTA LA SOCIETAT BISBALENCA
Actualment, a Catalunya es parlen centenars de llengües. A la Bisbal, també. Tots som conscients que la societat del segle XXI ha canviat considerablement. Temps enrere, els  nostres besavis vivien en un poble en què la gent no es movia gaire de lloc: la gent naixia, creixia, es feia adulta i moria al mateix poble, sovint al mateix carrer i a la mateixa casa on havien viscut i desaparegut els seus avantpassats. Però aquest tipus de societat avui s’està acabant, el món és un anar i venir de gent arreu del planeta i la Bisbal no en queda al marge.

Segons dades actuals del padró, a la Bisbal hi un 24,4% de persones nouvingudes, arribades d’arreu del món. La Bisbal de principi del segle XXI és més complexa que abans, però també és més diversa culturalment i lingüísticament. Aquesta diversitat fa ric el poble, però també li planteja alguns reptes.

El català, aquesta llengua amb què expressem el que som dia a dia, volem que sigui de tots i per a tots els bisbalencs i les bisbalenques, els que fa generacions que hi som i els que acaben d’arribar o de néixer-hi; volem una llengua que ens identifiqui i amb la qual ens puguem comunicar tots plegats.

Per arribar a aquesta fita, però, no podem delegar tota la responsabilitat a les persones nouvingudes. Aconseguir-ho és feina de tots: de l’administració, dels veïns, dels comerciants, de la ciutadania en general. Si fem l’esforç de parlar-los en català, ens podem trobar en diferents situacions:

1. Que la persona que tenim a davant ja parli català, amb més o menys fluïdesa i correcció, i sigui capaç de mantenir la conversa en la nostra llengua amb tota normalitat.
2. Que encara no parli el amb fluïdesa però que l’entengui. Ho aclarirem, simplement, preguntant: “M’entens si et parlo en català?” En aquest cas, és perfectament possible mantenir-hi una conversa en dues llengües.
3. Que la persona a qui ens adrecem encara no entengui gaire bé el català o en tingui poques nocions. Si tenim ganes d’ajudar-la, podem parlar-li més a poc a poc perquè, de mica en mica, vagi adquirint més vocabulari i sigui capaç de millorar la comprensió del català.

Parlar en català a les persones nouvingudes no s’ha de veure com una imposició o com una mostra de mala educació. Ben al contrari. El que es justifica com una norma d’educació per ajudar la persona a qui t’adreces, pot ser interpretat com un tancament, una manera d’exclusió que deixa clar que aquella persona no forma part del mateix col·lectiu que nosaltres. Sobre aquest fet, Matthew Tree afirma que “això suposa una gran falta de respecte per al nouvingut que vol aprendre el català ja que nosaltres mateixos li ho estem impedint”.

I, tal com diu Patrícia Gabancho, en la nostra societat “saber dues llengües és tenir el doble d’oportunitats. Qui només en sap una, només en té la meitat.”

Què us sembla si fem l’esforç, tots plegats, d’ajudar a aconseguir que el català sigui la llengua de comunicació entre totes les persones que convivim a la Bisbal? No és una tasca que beneficiarà tothom?